tornada inquietant..

Potser es un tòpic massa corrent el de parlar de la tornada a la normalitat després de les vacances, però en akest cas em sembla necessari compartir amb vosaltres una serie de qüestions que no m'han passat desapercebudes. Després d'un any intens de feina estressant i "dignificant"(això diuen) disposo d'una setmaneta de vacances in extremis abans d'acabar l'agost. Naturalment opto per una relaxada passejada per la cara nord del Pirineu; chateau cathares, ambient viticultuor a la regió de l'Aude, tranquilitat als Pyrinées orientales, romanticisme a la Cité de Carcassone, la calma del Canal du Midi, la meravellosa ciutat vermella de Toulouse, en fi, no segueixo perquè ja ha quedat clar el que vull dir: tranquilitat, experiència estètica, bons aliments, bones sensacions. La meva companya i jo ens desplacem àgilment per les estretes carreteres departamentals del sud de la France a lloms de la nostra fidel furgoneta. França es un país pensat. M'explico: kuan viatjo per aket país, em dona la sensació de k la gent k hi viu pensa la manera de millorar les coses i efectivament ho executen (tan dificil és!!). Ja pots anar per la carretera més aïllada de la regió de Foix, k en qualsevol eixamplament de la carretera hi ha una paperera acabada de pintar i amb una bossa de plàstic acabada de posar. Et pares a un poble k hi ha abans de pujar un port de muntanya molt a prop del "cul de França", doncs hi ha una zona d'esbarjo amb uns banys públics k ja voldria j0 per al meu pis de 30mkuadrats!! Vaigis on vaigis, paris on paris, si hi ha un francès per allà et dirà bon jour , bon appetit, bon suà(no se com s'escriu!) El terra de França està net!!! no m'encenia un piti si no hi havia un cendrer localitzat!! No acostumo a tirar papers al terra, però allà pots sentir k estàs delinquint si ho fas!! Els jardins estan hiper-arreglats, públics i privats, a Toulouse les rotondes són autèntics jardins botànics. No ho sé, però mentre estava allà tenia la sensació de k cada dia era una mica més francès. No volia tornar!! Sabia k em deprimiria al primer revolt de la carretera després de la passar la frontera. No em mal interpreteu, no es k pateixi una crisi de francofilia ni res patològic, estic parlant de sensacions, estic parlant de bon rotllo, de civilització... durant uns dies volia ser francès!, volia pendre cafè en una d'akestes terrassetes k no caben a la vorera i k no hi ha cap cadira k estigi d'eskena al carrer... , volia inflarme a croissants..., passejar i dir bon jour, bon appetit... k carai, ja ni em molestava pagar un euro més k a l'Espagne per qualsevol cosa!!... jo no volia marxar d'allà. No sé si heu vist la pel.lícula Brazil del Terry Gilliam, però els meus somnis mentre vaig estar al país veí eren com els del prota de la peli. En fi, lo bo si breu, moltes vegades millor. Varem creuar la frontera i efectivament em vaig deprimir(potser abans del primer revolt i tot) Però em vaig recuperar aviat, l'augment immediat de la temperatura en passar a la cara sud del Pirineus em va reanimar, era com tornar a estar a casa( de fet era així), i es k un no pot deixar de ser ibèric tan facilment, i k carai, m'agrada pixar al carrer!! (a França no podia!!) Vaig recuperar la meva condició ibèrica amb bastanta celeritat i poc a poc França s'anava convertint en un record color sèpia en algun racó de la meva ment. No obstant la sensació de tranquilitat k havia viscut akells dies a l'altre cantó del Pirineu no s'ha tornat a repetir. En tornar he trobat una ciutat tensa i crispada. A l'endemà mateix d'haver arribat, primer incident; el bar k hi ha als baixos de l'edifici obre les portes i posa en marxa l'equip de música. No estaba excesivament forta, però aviat els crits van ressonar per tot el carrer, una parella conflictiva del bloc del davant comença a llençar amenaces al paio del bar. La cosa no acaba akí, la parella baixa al carrer i entra al bar, crits, amenaces, soroll de cops i cadires d'akí cap allà... No arriben a les mans, però la parella torna a casa seva tot murmurant renecs i justificant-se davant les mirades curioses. Mateix matí. Baixo a imprimir uns documents a un servei informàtic k regenta un pakistaní, hi han dos persones més davant meu d'origen africà. Mentre vaig fent la meva al soterrani de l'etabliment (imprimint vull dir) es desencadena una lluita verbal entre un dels africans i el pakistaní k no arriba a les mans (encara no sé pk no van arribar a les mans!!) crits, cops al taulell, amenaces, tot en un castellà purament comunicatiu. Evidentment vaig kedarme al soterrani fins k va amainar. Següent dia per la tarda, el dolç bub bub del gosset de la veïna del tercer desperta al veinat de la migdiada... evidentment es contestat amb un : K se calle el puto perro de una puta vez, cojones!!! Crit anònim k per alguns ha deixat de ser-ho... Mateixa tarda. Baixo a fer unes compres al supermercat del barri k pertany a una coneguda cadena k es caracteritza pels seus productes a baix preu( b, de fet es el DIA) Està en una de les zones mes poli o multi culturals de la ciutat, i és fàcil k comparteixis passadís amb una senyora hindú, un paleta marroquí, una familia filipina o un excèntric artista decadent. Com és habitual en aket establiment es formen unes cues terribles davant la caixa. Doncs em col.loco darrera un matrimoni filipí de mitjana edat k no para de discutir sobre la quantitat de paquets d'arròs k s'han d'emportar. Com no paren de manipular el contingut del "carrito de la compra" empenyen un parell de vegades el sensible "culamen" de la senyora k els precedeix. Si, si, a la segona empenteta k el matrimoni filpí executa al la senyora del davant, akesta reacciona violentament amb un : y tu kieres parar ya de empujar de una puta vez!! i immediatament descarrega la seva ira sobre la pobra caixera k intenta fer virgueries amb elcanvi mesquí k la empresa subministra a les seves sucursals en el seu segon dia de feina i sense formació. Com k les queixes dels clients instal.lats a la cua eren bastant insistents, l'encarregada de l'establiment decideix deixar de repassar albarans al magatzem per obrir una segona i desitjada caixa. Qui no ha viscut una situació així, per un cantó els k decideixen kedar-se a la seva cua original, els k són els últims en una cua i esdevenen els segons o els tercers en la nova cua, el k era segón a la primera cua i per falta o per excés de decisió acaba setè en la nova cua. En fi, tots sabeu a k em refereixo. Amb akestes que passa k un noi d'origen africà que deuria ser el número vint-i-dos de la primera cua, esdevé el quart en la nova cua. Un noi espabilat i indignat reclama justícia i l'hi crida l'atenció. El noi era assenyat i en comptes de saltar amb un : eh tu, el negro!!!, el noi comença : eh tu, el del gorro (efectivament duia un barret de color vert molt simpàtic) Però el negret, fart de sentir-se increpat amb la primera opció reacciona i diu: k pasa! k eres racista tú o k??!! En fi, jo ja me n'anava i he creuat la porta mentre encara es sentien crits entre les cues... de fons. Sense anar més lluny, tot just fa un moment, mentre escrivia akestes linies de més amunt, uns una forta col.lisió seguida d'uns crits desesperats em feia mirar per la finestra. A baix, al mig del carrer dues noies joves indignades i ploroses proferien: porqué me haces esto moro de mierda!! No sé molt bé com ha anat la història i en realitat han estat poc temps parades al mig del carrer, han sortit disparades en busca de no sé k o no sé quí. Ha sigut una tornada inquietant, un viatge del paraís a la realitat, una realitat k no exemplifica cap situació general, precisament per això, per la seva singularitat, per la seva cruesa, una realitat k es fa encara més real, sobretot kuan tornes del paraís...